Sergi Pàmies ha obert la capsa de les emocions. Amb contenció. Amb prudència. Acaba de publicar 'La bicicleta estàtica' (Quaderns Crema), que conté dinou contes en la línia del llibre anterior ('Si menges una llimona sense fer ganyotes'. Quaderns Crema, 2006). Però hi ha una novetat: una part dels contes relaten episodis de la seva vida. Us oferim una entevista (vídeo) amb l'escriptor i una nova remesa d'Escriptors.tv, en què Pàmies llegeix el conte 'Unplugged' íntegre (vídeo).

Pàmies, fill del dirigent comunista Gregorio López Raimundo (mort el 2007) i de l'escriptora Teresa Pàmies, ha deixat estar una mica el pudor. Li ha sortit un llibre sentimental (ell s'estima més de dir-ne emocional). És sentimental, i moltes coses més, el conte sobre les corbates del seu pare. És sentimental, i moltes coses més, el conte sobre la seva relació literària conflictiva amb el llibre 'El petit príncep'. És sentimental, i moltes coses més, el conte que parla de la seva vida d'exiliat en una barriada de París, els anys d'infantesa. És sentimental, i moltes coses més, el conte que parla del film de Fellini que els seus pares van veure al cinema abans de concebre'l. És sentimental, i moltes coses més, el conte sobre la dificultat de buidar el pis dels pares...

Diu Sergi Pàmies (París, 1960) que és un llibre trist, cosa que no vol pas dir mancat de vitalitat. Ho explica gràficament: 'Si fos músic, faria cançons tristes, lentes, balades, blues. No faria rock and roll ni cha, cha, cha ni regueton. Ara, això no vol dir que dintre del blues algú no faci "oh, yea".'

La intuïció ràpida i la brevetat responen a l'ideal de poesia de Maragall. El poeta ho explica per carta al seu amic Josep Pijoan: 'Les visions són ràpides i breument dites. Així entraren i així havien de sortir. A més, hi ha aquesta irresistible propensió meva a suggerir un món amb una sola paraula intensa, que per a mi és l'ideal de la poesia.'

VISTES AL MAR

                          
V

Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s’obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
    s’allunyen mar endintre...
¡Oh, cel blau! ¡Oh, mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,   
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.

A 'Vistes al mar' Maragall no escriu poemes d'argument, sinó de simples instantànies, aïllades una de l'altra, preses però, en un mateix mar. Són com una col·lecció desplegable de postals (vistes en diuen encara la gent gran) sense cap altra punt en comú que la geografia, punta Glòria Casals.

VISTES AL MAR

                          
IV
 
El vent se desferma
i tot el mar canta.
¡Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
        L’onada s’adreça  
        venint s’ageganta,
        avença i s’acosta
        callada que espanta.
        L’escuma enlluerna,
        el sol l’abrillanta,
        l’onada l’esberla
        i cau ressonanta.
¡Mar brava, mar verda, mar escumejanta!

Avui se celebra al País Valencià i arreu la primera edició de la Festa Estellés, el dia que el poeta faria vuitanta-sis anys. Més d'una vintena de pobles ja han confirmat la seva participació, amb un sopar popular a l'estil dels 'Burns Supper' escocesos, per recordar el poeta de Burjassot. VilaWeb se suma a la festa amb un vídeo resum de la lectura de poemes d'Estellés que es va celebrar ahir i amb un altre vídeo on personatges del món de la cultura diuen el poema 'Assumiràs la veu d'un poble'.

L'Espai VilaWeb del carrer Ferlandina de Barcelona es va omplir de lectors i oïdors de la poesia de Vicent Andrés Estellés. Alguns dels seus poemes més coneguts i estimats van ser dits i llegits (vídeo) per un públic entusiasta amb el poeta i respectuós: 'Els amants', 'No puc dir el teu nom', 'Tot esperant Ulisses', 'Puig Antich', 'Ací', 'El meu origen t'ho explicaria'...

Per altra banda, VilaWeb va convidar quatre personatges del món de la cultura a llegir un dels poemes més emblemàtics de Vicent Andrés Estellés, 'Assumiràs la veu d'un poble' (vídeo). L'actriu Alba Pujol; el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo; l'ex-rector de la UAB i ex-conseller de la Generalitat, Carles Solà; i l'historiador i responsable de l'Espai País Valencià, Jordi Muñoz.

Carles Solà recorda que llegia els versets que escrivia Estellés cada dia al diari Las Províncias sota el pseudònim de Roc i que no fou fins més tard, quan ja es trobava a la universitat, que va llegir sorprès els seus versos i va descobrir l'Estellés poeta nacional i persona compromesa. I la jove actriu Alba Pujol explica que Estellés li va arribar de la mà del poeta Albert Roig. Que la sedueixen els poemes eròtics d'Estellés i la forma fàcil que té de fer: 'és fàcil d'entrar-hi, però un cop ets dins t'adones que són poemes immensos, que no s'acaben.' I Oriol Izquierdo confessa que la proximitat dels poemes d'Estellés és molt sentimental: 'és un dels primers poetes que vaig llegir de forma obsessiva ja en la meva primera joventut. Hi vaig entrar a través de les cançons d'Ovidi Montllor. Em sedueix la capacitat que tenia Estellés de convertir qualsevol fet en poesia, i les seves poesies eròtiques, que ho diuen tot sense ser impúdic ni groller. A més, és un poeta carregat de referències cultes, que rellegeix la tradició literària, i alhora té la capacitat de ser enormement popular.'

La Festa als pobles

A iniciativa de l’escriptor Josep Lozano (carta), i amb el suport de diverses entitats, una vintena de poblacions valencianes celebren avui 4 de setembre la primera edició de la Festa Estellés, que vol ser un homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) i un acte de reivindicació de la cultura pròpia. La festa coincideix amb el dia del seu naixement i s'insipira en el 'Burns Supper', una celebració escocesa que es fa cada 25 de gener per commemorar el naixement del poeta Robert Burns (1759-1796), i que consisteix en un gran àpat popular.

Han confirmat que faran el Sopar Estellés les poblacions d'Alboraia, Alginet, Benimaclet, Benimodo, Benaguasil (avui a les 21.00), Benircarló, Burjassot, Canals, Dénia, Elx, Guardamar, la Núcia, Manuel, Montcada, Montserrat, Otos, Picanya, Sant Joan, Teulada, Torrent, Vilamarxant i Vinaròs. La festa també es farà a Barcelona, el dia 10 de setembre, promoguda per Espai País Valencià. A darrera hora s'hi continuen sumant poblacions, també del Principat, com ara Vandellós, que a través del Centre d'Estudis de la Vall, proposa un tast de cuines del món.

L'homenatge a la xarxa

Després de l'homenatge que es va fer a la xarxa fa una setmana al poeta Màrius Torres, en motiu del centenari del seu naixement, avui també es proposa un homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés amb el títol 'Diada d'Estellés'. Alguns blocaires no han esperat i coincidint amb la iniciativa de VilaWeb de la lectura de poemes oberta a tothom ja han donat visibilitat al poeta. És el cas de Flux, El fil d'Ariadna, Josep Blesa, La caseta de plater o Gemma Pasqual.

VilaWeb se suma avui a la Festa Estellés amb una lectura oberta a tothom dels poemes de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993). Serà a partir de les 19.00 i durant dues hores a l'Espai VilaWeb de Barcelona (Ferlandina, 43). Demà, coincidint amb el dia del naixement del poeta, una vintena de poblacions valencianes celebraran el sopar de la primera edició de la Festa Estellés, una iniciativa de l'escriptor Josep Lozano que ha rebut el suport de diverses entitats.

La Festa Estellés s'insipira en el del 'Burns' Supper', una celebració escocesa que es fa cada 25 de gener per commemorar el naixement del poeta Robert Burns, 1759-1796) i que consisteix en un gran àpat popular. El sopar de demà es farà a Alboraia, Alginet, Benimaclet, Benimodo, Benaguasil, Benircarló, Burjassot, Canals, Dénia, Elx, Guardamar, la Núcia, Manuel, Montcada, Montserrat, Otos, Picanya, Sant Joan, Teulada, Torrent, Vilamarxant i Vinaròs. La festa també es farà a Barcelona, el dia 10, promoguda per Espai País Valencià.

Maragall, diu Glòria Casals, recrea poèticament la contemplació del mar i ho fa, com és habitual en ell, a través de la interiorització de la imatges visual. No descriu el paisatge sinó que l'interpreta. (…)

                         VISTES AL MAR

                          
                                   III
 
                        El cel ben serè
                        torna el mar més blau,
                        d’un blau que enamora
                        al migdia clar:
                        entre els pins me’l miro...
                        Dues coses hi ha
                       que el mirar-les juntes
                        me fa el cor més gran:
                        la verdor dels pins,
                        la blavor del mar.

A iniciativa de l’escriptor Josep Lozano, i amb el suport de diverses entitats, una vintena de poblacions valencianes celebraran dissabte la primera edició de la Festa Estellés, un homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993). La festa coincideix amb el dia del seu naixement, 4 de setembre, i s'insipira en el del 'Burns' Supper', una celebració escocesa que es fa cada 25 de gener per commemorar el naixement del poeta Robert Burns, 1759-1796) i que consisteix en un gran àpat popular.

La Festa Estellés copia també el ritual del 'Burns' Supper' en tres detalls bàsics: cuinar un plat típic valencià regat amb beguda de la terra; llegir un poema representatiu d'Estellés; i cantar poemes i cançons d'uns altres autors. El sopar es farà dissabte a Alboraia, Alginet, Benimaclet, Benimodo, Benaguasil, Benircarló, Burjassot, Canals, Dénia, Elx, Guardamar, la Núcia, Manuel, Montcada, Montserrat, Otos, Picanya, Sant Joan, Teulada, Torrent, Vilamarxant i Vinaròs. La festa també es farà a Barcelona, el dia 10, promoguda per Espai País Valencià.

L'escriptor Josep Lozano, autor de 'Crim de Germania' (Bromera) i promotor de la Festa, ha explicat que la cultura valenciana passava un moment molt difícil, per això, i las de celebrar derrotes, proposa 'd'adoptar actituds que ens reforcen i que ens donen cohesió en defensa d'allò que és consubstancial amb nosaltres, allò que estimem: la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre país'. Llegiu la carta de Lozano adreçada a tothom.

Explica Glòria Casals que Caldetes oferia a Maragall la possibilitat de recuperar un vell motiu literari, el mar, que no havia tractat des d'una estada a Bilbao l'estiu de 1891, abans de casar-se. El mar ara li serveix per expressar els seus sentiments més íntims envers Catalunya. (…)

VISTES AL MAR

                          
II

Degué ser un dia així que el bon Jesús
caminà sobre el mar: el cel i l’aigua
serien, com avui, llisos i blaus...
I la Visió anà  ràpida a l’encontre
dels encantats deixebles en la barca.

A partir de la primavera de 1901 Maragall acompanyat de la seva família passa temporades a la casa de les seves germanes a Caldetes(Caldes d'Estrac). El motiu principal sembla ser els banys de mar de les criatures, perquè a Maragall li prova més la muntanya. (…)

VISTES AL MAR

                          
                   I

  Vora la mar eternament inquieta
floreix immòbil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.

Explica Glòria Casals al llibre 'Joan Maragall. Carnets de viatge' (Diputació de Barcelona) que Maragall va publicar el poema 'Soleiada' a la revista Pèl & Ploma el 1900 i que el diari El Autonomista de Girona, el va publicar el 1904 com a poema de Nadal. Casals exposa que 'Soleiada' admet dues lectures, una de profana i l'altra de religiosa. 'La primera ens parlaria de l'engendrament i naixement del fill del sol; la segona, revelada pel to profètic del vers final, ens parlaria de l'engendrament i naixement de Jesús.'

SOLEIADA

En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor; i era tan bella,
que la gent d’aquell volt
deien: «És una noia com un sol».
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra a sol ixent badada
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
«Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món».
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegre com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: «Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me robiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tota jo só claror contra claror».
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: «M’ha arribat l’hora»,
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tota la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
«Jo vinc per acostar el cel a la terra...».

Arran del poema 'L'ametller' un admirador del poeta va plantar l'any 1924 un ametller al costat de la tomba de Joan Maragall, al cementiri de Sant Gervasi. Des de llavors, cada segon diumenge de febrer (que si el temps ho fa possible l'ametller ja és florit), familiars, poetes i admiradors de Joan Maragall es reuneixen davant la seva tomba per llegir i recitar els seus poemes.

L’AMETLLER

 A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
¡Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.

El poeta Màrius Torres hauria fet avui cent anys. Són molts els actes organitzats per a commemorar-ho però com en altres ocasions s'ha fet una crida especial a la xarxa: es demana als blocaires que incloguin avui un apunt dedicat a la seva obra o un fragment de la seva poesia. El bloc de Víctor Pàmies, Raons que rimen, recull la llista de participants en aquesta iniciativa. Torres va morir molt jove, als trenta-dos anys i la seva obra va ser publicada amb posterioritat assolint un gran èxit de públic. Lluís Llach va popularitzar 'Cançó a Mahalta'

Actes a Lleida

 La commemoració del centenari de Màrius Torres té un ressò especial a Lleida on les institucions han preparat tot un seguit d'actes i aquesta web especial del centenari.

Del desembre de 1903 al març de 1904, Maragall publica per lliuraments diversos plecs de poesies a la revista Joventut, que després publicarà en volum amb el títol 'Les disperses'. Glòria Casals relaciona aquest poema amb la sèrie 'Pirinenques' anterior: 'la 'Pirinenca' d'ara seria un perfecte epíleg líric al cicle 'Pirinenques', i un primer anunci de la substitució progressiva de les muntanyes pel mar com a motiu poètic. Maragall escriu 'Pirinenca' al balneari de Cauterets on hi fa estada sol, no l'acompanya mai Clara, que es queda a Caldetes amb els fills.

PIRENENCA

                Dins la cambra, xica, xica,
                en la nit dormo tot sol;
                part de fora, negra, negra,
                la muntanya em vetlla el son.
                La muntanya, alta, alta,
                que se’m menja tot el cel,
                se m’arrima dreta, immòbil,
                sentinella mut i ferm.
                Els meus somnis volen, volen
                cap als plans i vora el mar,
                on els meus amors m’esperen
                sota el cel assoleiat.
                Jo somric an els meus somnis
                adormit en la nit, sol...
                Part de fora, negra, negra,
                la muntanya em vetlla el son.

L'1 de maig de 1898, els Estats Units destrueixen l'esquadra espanyola i el 3 de juliol té lloc l'últim enfrontament de la marina espanyola davant Santiago de Cuba. El tractat de París, pel qual Espanya renuncia a Cuba, Puerto Rico i Filipines se signa el 10 de desembre del 1898. Maragall, a partir d'un signe col·lectiu com és la llengua, es fa ressò de l'evolució cap al catalanisme de la burgesia catalana, descontenta davant l'incompliment de les promeses del govern espanyol sobre la descentralització administrativa i el concert econòmic ('Poesia' de Joan Maragall. Edició crítica a cura de Glòria Casals. Edicions de La Magrana, 1998).

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, ¯ la veu d’un fill
que et parla en llengua ¯ no castellana;
parlo en la llengua ¯ que m’ha donat
la terra aspra:
en ‘questa llengua ¯ pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

  T’han parlat massa ¯ dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;    
les teves glòries ¯ i els teus records,
records i glòries ¯ només de morts:
has viscut trista.

  Jo vull parlar-te ¯ molt altrament.
¿Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes ¯ vida és la sang,
vida pels d’ara ¯ i pels que vindran:
vessada, és morta.

  Massa pensaves ¯ en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies ¯ a mort els fills,
te satisfeies ¯ d’honres mortals,
i eren tes festes ¯ els funerals,
¡oh, trista Espanya!

  Jo he vist els barcos ¯ marxar replens
dels fills que duies ¯ a que morissin:
somrients marxaven ¯ cap a l’atzar;
i tu cantaves ¯ vora del mar
com una folla.

  ¿On són els barcos? ¯ ¿On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, ¯ no tens ningú.
¡Espanya, Espanya, ¯ retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

  ¡Salva’t, oh!, salva’t ¯ de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

  ¿On ets, Espanya? ¯ No et veig enlloc.
¿No sents la meva veu atronadora?
¿No entens aquesta llengua ¯ que et parla entre perills?
¿Has desaprès d’entendre an els teus fills?
¡Adéu, Espanya!

Som a l'any 1900, al tombant de segle, i Maragall ingressa com a soci de l'Orfeó Català. De molt abans ja hi col·labora, amb traduccions d'obres alemanyes que l'Orfeó havia de cantar o que es publiquen en programes de mà dels concerts. Ho explica Glòria Casals a 'Joan Maragall. Carnets de viatge' (Diputació de Barcelona), que també explica: 'El cant de la senyera', amb música de Lluís Millet, s'adoptà com a himne de tots els orfeons de Catalunya. 'De tots els cants escrits per Maragall, aquest és el que millor condensa el sentiment col·lectiu i el que millor reflecteix la simbiosi entre art i ideologia per la seva eficàcia reivindicativa i per la seva transparència simbòlica.'

 EL CANT DE LA SENYERA
 
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

      ¡Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
¡Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
¡Que voleï! ¡Contemplem-la
en sa dolça majestat!

¡Oh, bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel;
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

  I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Glòria Casals diu a l'edició crítica de la poesia de Maragall (la Magrana, 1998) que aquest poema és fluix. En destaca unes constants maragallianes que apareixen 'fins i tot en els poemes menys afortunats'. D'aquestes constants en descaquem dos: 'la referència a les flors sempre en termes positius i alegres en tant que han proporcionat, encara que hagi estat per poc temps, uns moments de plaer a l'individu que les ha vistes, posseïdes… I la percepció d'eternitat de la poesia davant la caducitat de tot i de tothom.'

 L'ÀNIMA DE LES FLORS

Aquelles dues flors que hi ha posades
    al mig del caminal,
¿qui és que les hi deu haver llençades?
    Qui sia, tant se val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
    no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
        posades a morir, mes sense dol.

«Morirem aviat, lluny de la planta»,
    elles deuen pensar;
«més ara nostre brill al poeta encanta,
        i això mai morirà».

El poema forma part del llibre 'Visions & cants'. Cinc anys separen aquest volum de 'Poesies', l'anterior. Durant aquest temps, Maragall ha anat consolidant la seva fama com a poeta, i els seus articles, sovint polèmics, serveixen cada vegada més per a prendre el pols a la ciutat i al país. 'A muntanya' (1897) el poeta, que estiueja a Puigcerdà,  mostra una actitud esporuguida, acovardida, per si la tempesta s'acosta a la vila o al pla.

 A MUNTANYA

M’agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

  Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.

  ¡Com hi deu ploure en les profondes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
Prou l’huracà els assota aquells cims nusos
i peta l’aigua en aquells rocs tan grans;
¡s’astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau migpartit pel llamp!

  Però en el balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

'En la mort d'un jove' (octubre 1895) és un poema inspirat en la mort de Willie Noble, el germà petit de Clara Noble, la muller de Joan Maragall. Estava malalt i la mort li va arribar als vint-i-un anys. El poema forma part del llibre 'Visions & cants'. I l'experta Glòria Casals fa notar que malgrat el tema de la mort, el poema s'insereix perfectament en la línia vitalista de Maragall.

 EN LA MORT D'UN JOVE

Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t’has esllanguit per terra
amb els ulls admirats...

  Ai, la Mort, ¡i que n’ets d’embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llençares
damunt de l’hèroe en flor, tots somriguérem  
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribond. L’alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem...
I no tornà... Llavores esclataven
més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era...
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...

Com fa notar Glòria Casals a 'Joan Maragall. Carnets de viatge' (Diputació de Barcelona, 2010) Maragall parlava al moviment orfeonístic d'aquesta manera: 'El sentiment de Pàtria us farà forts; el sentiment artístic us farà purs. (…) Ascendir, ascendir, amics meus! Terra sou, no la renegueu; més espiritualitzeu-la, feu-la anar tornant al cel. Per l'art i per la Pàtria: Excelsior! (1901). I Glòria Casals diu: És el mateix vitalisme d'arrel nietzchiana que uns anys abans, el 1894, havia quedar reflectit en el poema paradigma de l'aventura intel·lectual modernista: Excelsior.

EXCELSIOR

   Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

  Sempre amb les veles suspeses
        del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

  Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
        sempre al mar, al gran mar noble,
sempre, sempre mar endins.

  Fora terra, fora platja,
oblidat de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
  no s’acabarà mai més.

Continuant amb la informació que aporta Glòria Casals al volum de l'edició crítica de la poesia de Maragall (la Magrana, 1998), descobrim que 'la tria del gènere no és casual, sinó que cal cercar-la en dos punts. El primer, l'interès de Maragall pels gèneres poètics populars com a fons de l'autèntica poesia. El segon, la tradició que inicien els homes de la Renaixença de recuperar i col·leccionar els goigs vistos com a instruments potenciadors de la llengua. A l'Arxiu Maragall es conserva una bona colla de goigs i cobres del segle XVI recollits pel poeta.'

 GOIGS A LA VERGE  DE NÚRIA

Verge de la vall de Núria,
voltada de soledats,   
que immòbil en la foscúria
i en vostres vestits daurats,
        oïu l’eterna cantúria
del vent i les tempestats;
Verge de la vall de Núria
a Vós vénen les ciutats.

  Vers Vós avancen incertes
        per les altes quietuds
i els camins desconeguts
de les grans serres desertes.

  Troben rius que naixent van
en els regnes dels pastors,
        i ramats esquellejant
lentament pasturadors.

  Van pels cims celestials
sobre les muntanyes nues...
Les congestes brillen crues
        amb blancures immortals.

  Van per augustes carenes
on, del buit amb els afanys,
troben, abocant-s’hi a penes,
al fons de les valls serenes
        les mirades blavoses dels estanys.

  I del vent sota la fúria,
menyspreuador dels sentits,
amb els sentits desmaiats,
se’n baixen a la foscúria
        de la vostra vall de Núria
voltada de soledats.

  Aquí ens teniu, verge tosca,
vagament cercant redós
en el clos misteriós
        de vostra capella fosca.

  Cau la nit per tot arreu...
Nostre cor torna’s salteri
pressentint el sant misteri
tremolós de vostra veu.

          ¿Per què ens mireu, verge santa,
amb aquests ulls tan oberts?
¡Doneu-nos l’esgarrifança
dels vells miracles complerts!

  ¡Castigueu nostre sentit
        amb tant d’oblidades febres!
¡Deu ànima a les tenebres!
¡Deu-nos la fe de la Nit!...  

  Que demà, quan surti el sol,
tornarem a prendre el vol
        per les serres encantades,
i els camins de les cascades
seguirem de sol a sol...

  Les cascades que s’estan
allà lluny canta que canta,
        tot trenant i destrenant
llur blancura ressonanta
sobre el negre mur gegant.

  Copsats per negres alçàries,
eixordats de la remor,
        anirem avall com l’aigua
per les goles solitàries
plenes d’abims i frescor.

  Quan a l’última portella
tot el cel s’eixamplarà,
        amb alegria novella
veurem la plana més bella
i la verdor que s’hi fa.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

  A l’hivern, quan neva i plou
i la ciutat se remou
        brillant d’insomnis i fúria,
nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
la immòbil Verge de Núria
voltada de soledats.